Segurament és una de les preguntes que més es fa la gent després del 10A, i sincerament, és absolutament comprensible. Algú ha oblidat, potser, la manifestació que el 10 de juliol va inundar els carrers de Barcelona? Suposo que ningú, però a efectes pràctics (o el que és el mateix, polítics) sembla que no ha tingut cap traducció. És cert que els processos d’emancipació nacional són llargs i complexes i aquesta gran manifestació reportarà unes conseqüències profundes en el sí del catalanisme polític, però no ens volem conformar només amb això, volem passes determinants que ens acostin al nostre objectiu.
Fa 10 dies Barcelona s’omplia de carpes, d’urnes, de vots. Milers de persones van deixar la seva condició d’habitants de Barcelona per passar-ne a ser ciutadans: gent compromesa i implicada, amb ganes de participar, de decidir. 257.645 persones van decidir participar de la consulta sobre la independència a la capital, batent totes les expectatives que des de Barcelona Decideix s’havien marcat.
Haver estat voluntari d’aquesta consulta ha estat un orgull immens. Era admirable veure com desenes de persones feien cua per poder dipositar el seu vot. Avis cansats, infants il·lusionats de votar pels seus pares, adolescents que havent celebrat els seus 16 anys el 8 d’abril, venien contents, amb un somriure d’orella a orella, per votar per primer cop a la seva vida.
El 10 d’abril de 2011, doncs, serà com el 10 de juliol de l’any 2010; marcarà un abans i un després pel que fa al camí cap a la plena sobirania del nostre país. 554 municipis del Principat de Catalunya han organitzat la seva consulta i 881.564 persones han participat de tot aquest procés: des del poblet més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà, fins a la gran capital, Barcelona. I ara, doncs, la gent es pregunta “què”.
És l’hora de fer una consulta vinculant i oficial. S’ha demostrat que aquest és un tema que interessa, aixeca passions i mobilitza a la gent. S’ha demostrat, també, que sense suports institucionals ni econòmics s’ha aconseguit una participació rècord, i s’ha demostrat que el procés d’emancipació nacional va lligat a totes les qüestions que ens afecten en el dia a dia.
É
s per tant important que no caiguem en el parany. El president Mas vol fer un referèndum sobre el concert econòmic (tot i que per diluir-ho més encara li digui pacte fiscal): doncs endavant; fem-lo. Això no ens allunya, ens apropa. Ara bé, no és la nostra meta. Fem un referèndum sobre el concert, sí, però fem-lo ara, i exigim al president de la Generalitat que no defraudi a tota aquella gent que havent votat que sí, que no, en blanc o nul, creiem que el toca ara és poder decidir el nostre futur. La nostra meta, doncs, és un referèndum vinculant, on totes i tots tinguem la mateixa veu i vot per decidir, i d’una vegada per totes puguem parlar sent-ne plenament conscients de quantes persones hi estem a favor i quantes en contra.
Ja som prou grans, i volem decidir. I que no ens espanti perdre, perquè per primer cop a la història estem en condicions de guanyar, però sobretot i pel que és més important: som demòcrates, i en democràcia mai has de tenir por a les urnes.
