“El conseller d’interior basc ha recomanat a la ciutadania que no vagi a les herriko tabernes i ha demanat als ajuntaments que endureixin els requisits per obrir-ne de noves”. Aquesta era la frase que utilitzava ahir a la nit Ramon Pellicer per tal de donar pas a dos talls de veus que narraven l’ofensiva del govern de Patxi López contra tots els símbols etarres que hi ha al País Basc.

Aquesta notícia, però, semblava passar desapercebuda. Fa ja diversos dies que la policia autonòmica basca s’està dedicant de forma persistent a perseguir qualsevol símbol de lluita d’ajuntaments, tabernes, manifestacions o de seus socials de les diferents associacions i col·lectius bascos; i la societat, que està mig de vacances, sembla ser-li igual. Però la veritat és que jo m’hi vaig posar a pensar, i és que un conseller d’interior d’un país seriós t’ha de recomanar on has d’anar a fer la cervesa? T’ha de recomanar a quina taberna has d’anar a fer l’entrepà? Ha d’intercedir en els ajuntaments perquè prohibeixin l’obertura de nous locals on es reuneix la gent per menjar, beure alguna cosa i sortir de festa amb els amics?

La veritat és que l’actitud de prepotència del govern basc només mostra la seva debilitat. Patxi López n’és conscient que ha guanyat les eleccions d’una forma il·legítima i a ulls de la democràcia internacional, segurament il·legal; i és precisament per això que vol fer guanyar-se la seva autoritat a cop de porra i de detencions, i per això aquests últims dies ens hem acostumat a veure la dantesca imatge de l’ertzaina equipats amb cascos i passamuntanyes traient retrats de presos i emportant-se mapes i pòsters de les seves tabernes.

I em pregunto, i si l’herriko taberna és digués Tio Canya? I si les fotos, pòsters i retrats fossin d’en Martí Marcó? Cert és que les realitats socials dels dos països disten força, però, algú s’imaginaria el conseller Saura recomanant, en roda de premsa oficial, que el ciutadans i ciutadanes no anessin a cap Tio Canya? Us imagineu que el conseller Saura fes pressió a ajuntaments com el de Barcelona, Pineda de Mar, Sant Feliu de Llobregat… per demanar que clausuressin el local i perquè no en deixessin obrir de nous?

Crec que ningú s’ho imagina, i si passés, la majoria d’opinadors, columnistes i la ciutadania en general se’n riurien de que algú que representa un govern seriós fes declaracions tant banals i absurdes, alhora que de ben segur posarien el crit al cel dient que la democràcia està per això, per a que cadascú pugui dir, fer i anar a on cregui convenient.

I és que malgrat que les realitats siguin llunyanes i diferents, la democràcia hauria d’imperar a tot arreu, perquè la llibertat o ho és per a tots o no és llibertat. I el Lehendakari Patxi López ho hauria de tenir clar, perquè si no recordo malament, la llibertat era un dels seus grans arguments de campanya quan es presentava a aquelles eleccions que no va guanyar i on l’esquerra abertzale hauria tret (segons prospeccions electorals) set escons, que de ben segur l’haurien allunyat, definitivament, de l’Ajuria Enea.

Com cada any passen un a un els calorosos dies d’agost, però quan arribes al 14 tot canvia. Els carrers de la Vila de Gràcia comencen a estar engalanats i tota la feina feta durant mesos per veïns i veïnes s’acaba mostrant al gran públic.

Passeges pels carrers i no hi ha dubte. Aglomeracions de curiosos per veure quina temàtica haurà triat enguany cada carrer, turistes i autòctons s’aturen per tots els racons per fer fotos als laboriosos decorats i portalades; i la concentració de graciencs i gracienques a la Plaça de la seva vila per veure i escoltar el pregó es comença a fer evident.

Així que no hi ha dubte, un altre any ha començat la festa major de Gràcia, una festa que recordo i que he viscut des que era ben petit. Tardes caminant carrer Verdi amunt, birres interminables a la Plaça Diamant, a Virreina o a Rius i Taulet (que ja no es diu ni així!), o grans concerts de Brams o Els Pets quan tot just començava a descobrir la festa que hi havia per les nits.

I és que Gràcia, és la festa! Un barri on la tradició es barreja amb les noves tendències però on, malgrat tot, segueix any rere any amb l’esperit original del companyerisme i la convivència; i és que només amb ganes de treballar plegats s’aconsegueixen grans coses com fer d’un barri de Barcelona un paradís de boscos, follets i grans decorats en mig d’una ciutat plena de fum i de cotxes.

Així que amb el Pregó d’en Sicus de Sabor de Gràcia ha començat oficialment la festa, que si no l’heu visitat mai us ben recomano que ho feu!

Us deixo amb el vídeo del pregó, un dels més originals i diferents, però que al cap i a la fi ha estat també el més gracienc i el més fidel a la tradició rumbera de Gràcia!

Visca la festa major de la Vila de Gràcia!

L’estiu és el temps, per excel·lència, on la gent del món mundial té més temps lliure. Normalment arriben les vacances, o si més no, una reducció del volum de feina. L’estrès, l’anar de cul amunt i avall, les presses per arribar puntuals als llocs semblen dissipar-se, i com a contraposició ens surten dies lliures com bolets, que amb l’ànsia de recuperar el temps perdut durant l’any, intentem omplir tant aviat com podem.

I és que a l’estiu tot sembla apagat, tot sembla estar sospitosament en calma, esperant que la calor comenci a afluixar perquè les rutines diàries i les corredisses habituals tornin a apoderar-se de les nostres vides. Però lluny d’això, l’estiu és una temporada idònia per pensar, llegir, reflexionar, prendre decisions i sobretot, també, per escriure.

I és precisament això el que m’he proposat fer. Massa són els cops que hem callat, i massa són els anys que portem vivint un silenci, com deia en Raimon, antic i molt llarg. Per això mateix, he decidit reobrir amb força i empenta el meu bloc, i fer-ho de la millor manera possible, en un estiu carregat de contingut polític, preludi del que de ben segur serà una tardor calenta pels independentistes.

Així que m’acomiado anunciant-vos l’ irrupció a la blogsfera independentista del meu nou bloc, que a més d’un irritarà i a més d’un empiparà, però que només respon a l’únic propòsit de fer més forta i grossa la veu del jovent independentista a la xarxa!

Que tremoli l’enemic, que quan convé seguem cadenes!

Doncs sí, després de més d’un any d’inactivitat al meu antic bloc, avui enceto aquest nou projecte per tal de tenir una altra eina de difusió dels meus pensaments, reflexions i idees polítiques. I és que en un món on cada vegada més la presència a internet s’ha convertit en imprescindible he cregut necessari tornar a obrir un espai on lliurement pugui expressar allò que em passa pel cap per tal de propagar més encara el missatge que des de fa anys motiva la meva lluita diària.

Així doncs, i malgrat que tots anem sempre de bòlit entre la feina, estudis, militància i compromís social; obro aquest nou bloc amb la internació de plasmar-hi les meves reflexions, i sobretot amb la intenció de fer-ho sovint, per tal d’esdevenir eina de debat i de reflexió constant, que al cap i a la fi és el que fem cada dia sense (fins ara) plasmar-ho a la xarxa.

Espero que us hi aneu passant i que serveixi aquest bloc per a eixamplar la blocesfera independentista.

Salut i llibertat!

P.D: La veritat és que és necessari que agrair als companys del directe.cat la oportunitat que m’han brindat, ja que sense la seva proposta d’obrir un bloc a l’in.directe.cat aquest espai que avui veieu no hauria estat possible. Així que ja sabeu, a partir d’ara totes les entrades les tindreu en aquest bloc i les reflexions més estríctament polítiques també les penjaré, per fer-ne difusió, al meu bloc de l’in.directe.cat!