Sóc jove, 22 anys. Estudio Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i treballo. Tinc problemes i preocupacions, inquietuds i anhels, tenebres i somnis.

Sóc jove i em preocupa especialment la situació laboral que el jovent patim. Em preocupa en primer lloc l’alt nivell d’atur que tenim arreu dels Països Catalans, que pràcticament arriba al 50%. I em preocupa l’altre 50%, perquè sovint hem de treballar en situacions d’esclavitud, amb una precarietat laboral impensable en un país integrat a la Unió Europea. Per això, un dia vaig fer el pas, vaig decidir defensar un model laboral no basat en l’especulació i portar la meva lluita contra la precarietat laboral un pas més enllà, i em vaig afiliar a un sindicat.

Sóc jove i em preocupa el territori. Cal defensar la terra que habitem perquè serà el lloc on viurem nosaltres i els nostres fills. No m’agrada veure valls envaïdes d’asfalt per fer noves carreteres nacionals, muntanyes destrossades per la MAT, comarques tocades de mort per cementiris nuclears o rius sense vida per culpa de transvasaments. M’indigna veure com els de sempre ens destrossen el que és nostre i no lluiten per un nou model territorial i ecològic, o una nova cultura de l’aigua. Per això un dia vaig decidir fer un pas més enllà i passar a col·laborar més estretament, per exemple, amb la Plataforma en defensa de l’Ebre.

Sóc jove i em preocupen les invasions militars. Crec en un món on imperi la pau i tots siguem solidaris. Un món sense guerres, ni lluites pel petroli o pels recursos d’altres països. Un món on els diners que destinem a les pistoles siguin per a les escoles, on els diners que destinem a canons, avions i els seus accessoris serveixin per fer nous hospitals i ambulatoris. Crec que un món just i en pau és possible, i per això, fa anys, vaig decidir fer un pas més enllà i ajudar als companys i companyes de la Plataforma Aturem la Guerra.

Sóc jove i em preocupa l’educació d’aquest país. Veig amb temor com cada cop es privatitzen més àmbits de la nostra vida, les matrícules a la universitat cada cop són més cares i l’accés a la formació més difícil. Crec que l’educació ha de ser pública, de qualitat i en català, i si la pública es retalla, hem de plantar batalla. Un país amb bons serveis socials és possible i per això vaig decidir fer un pas més i ser delegat de la meva classe o participar a les manifestacions i als moviments estudiantils a instituts i universitats.

Sóc jove i em preocupa la qualitat de la nostra democràcia. Veig cada cop més distància entre representants i representants, i veig com determinats partits volen una democràcia d’un cop cada 4 anys. Crec que els moviments socials tenen molt a dir i molt a aportar. Crec en una democràcia costant, una democràcia de tots basada en valors republicans com la justícia o l’igualtat. Una societat plural i oberta on el companyerisme sigui imperant. Crec que és possible, i per això, a banda de moltes plataformes i activitats culturals, un dia vaig fer un pas més enllà i vaig impulsar i col·laborar en la consulta sobre la independència el 10A a Barcelona, i durant gairebé 10 anys vaig estar vincular amb l’esplai del meu barri.

Sóc jove i vull canviar les coses. N’estic fart de que els mateixos de sempre maneguin el nostre país pensant en els seus interessos i els dels mercats i mai en el dels nostres ciutadans. Sóc jove i sempre he lluitat i m’he implicat en cada àmbit per intentar lluitar pel que pensava. Sóc jove i crec que podem canviar-ho tot si ens ho proposem i per això fa anys vaig decidir donar un pas més enllà, i vaig entrar a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Sóc jove i n’estic fart. I el 20N no vull un canvi que ens porti a la majoria absoluta d’Aznar, ni un canvi que ens traslladi 40 anys enrere, ni un canvi que no sigui canvi, i segueixi amb les polítiques aplicades aquests darrers anys que han vingut marcades per França, Alemanya i la banca.
Sóc jove i no crec en el pasotisme. Lluito per passar de la indignació al compromís i de la desafecció a l’acció. Sóc jove i aniré a votar, perquè l’abstenció no beneficia a ningú. Sóc jove i votaré a un partit que sigui diferent, que trenqui l’hegemonia ideològica de PP – PSOE – CiU. Sóc jove i no votaré nul, perquè crec que hi ha persones i projectes que es mereixen la meva confiança.

Sóc jove i votaré a l’Alfred Bosch, perquè sé que ell representa un compendi de tot el que crec i defenso. Sóc jove i votaré Esquerra Republicana de Catalunya, perquè vull que el meu país, els Països Catalans, sigui un estat lliure i just; i sobretot, perquè ho vull veure.

Segurament és una de les preguntes que més es fa la gent després del 10A, i sincerament, és absolutament comprensible. Algú ha oblidat, potser, la manifestació que el 10 de juliol va inundar els carrers de Barcelona? Suposo que ningú, però a efectes pràctics (o el que és el mateix, polítics) sembla que no ha tingut cap traducció. És cert que els processos d’emancipació nacional són llargs i complexes i aquesta gran manifestació reportarà unes conseqüències profundes en el sí del catalanisme polític, però no ens volem conformar només amb això, volem passes determinants que ens acostin al nostre objectiu.

Fa 10 dies Barcelona s’omplia de carpes, d’urnes, de vots. Milers de persones van deixar la seva condició d’habitants de Barcelona per passar-ne a ser ciutadans: gent compromesa i implicada, amb ganes de participar, de decidir. 257.645 persones van decidir participar de la consulta sobre la independència a la capital, batent totes les expectatives que des de Barcelona Decideix s’havien marcat.

Haver estat voluntari d’aquesta consulta ha estat un orgull immens. Era admirable veure com desenes de persones feien cua per poder dipositar el seu vot. Avis cansats, infants il·lusionats de votar pels seus pares, adolescents que havent celebrat els seus 16 anys el 8 d’abril, venien contents, amb un somriure d’orella a orella, per votar per primer cop a la seva vida.

El 10 d’abril de 2011, doncs, serà com el 10 de juliol de l’any 2010; marcarà un abans i un després pel que fa al camí cap a la plena sobirania del nostre país. 554 municipis del Principat de Catalunya han organitzat la seva consulta i 881.564 persones han participat de tot aquest procés: des del poblet més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà, fins a la gran capital, Barcelona. I ara, doncs, la gent es pregunta “què”.

És l’hora de fer una consulta vinculant i oficial. S’ha demostrat que aquest és un tema que interessa, aixeca passions i mobilitza a la gent. S’ha demostrat, també, que sense suports institucionals ni econòmics s’ha aconseguit una participació rècord, i s’ha demostrat que el procés d’emancipació nacional va lligat a totes les qüestions que ens afecten en el dia a dia.

És per tant important que no caiguem en el parany. El president Mas vol fer un referèndum sobre el concert econòmic (tot i que per diluir-ho més encara li digui pacte fiscal): doncs endavant; fem-lo. Això no ens allunya, ens apropa. Ara bé, no és la nostra meta. Fem un referèndum sobre el concert, sí, però fem-lo ara, i exigim al president de la Generalitat que no defraudi a tota aquella gent que havent votat que sí, que no, en blanc o nul, creiem que el toca ara és poder decidir el nostre futur. La nostra meta, doncs, és un referèndum vinculant, on totes i tots tinguem la mateixa veu i vot per decidir, i d’una vegada per totes puguem parlar sent-ne plenament conscients de quantes persones hi estem a favor i quantes en contra.

Ja som prou grans, i volem decidir. I que no ens espanti perdre, perquè per primer cop a la història estem en condicions de guanyar, però sobretot i pel que és més important: som demòcrates, i en democràcia mai has de tenir por a les urnes.

D’aquí a dues setmanes les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya celebraran el 80è aniversari de la seva fundació. Les JERC (JEREC al principi), des dels seus inicis han estat una eina de transformació i de mobilització social; un projecte ple de jovent inconformista disposat a deixar-hi hores, diners i salut per fer d’aquest racó de món un lloc més just i lliure.

Vuitanta anys donen per molt, i el nostre partit ha viscut situacions complexes, molt complexes, però que gràcies al compromís de la militància, de la seva gent, ha sabut superar. Des de l’hegemonia republicana a la guerra, on milers de militants van haver d’alçar-se en armes per defensar la república i la democràcia, passant per l’exili i la clandestinitat, on militar en un projecte com el nostre comportava presó i fins i tot la mort, i on tot i així, centenars de joves van seguir lluitant per poder mantenir viva la flama de les JERC durant el franquisme. Com tampoc va ser fàcil la transició ni la reestructuració posterior del partit. Van ser uns anys molt difícils i durs, però que van acabar donant el seu fruit fins aconseguir que aquesta organització política juvenil fos la primera dels Països Catalans i estigués en condicions de liderar, per posar un exemple, les polítiques de joventut del Govern de la Generalitat de Catalunya.

Ara s’obre una nova etapa diferent a les anteriors. Complicada? Sí, sense dubte, però plena d’oportunitats i esperances. Estem en un moment històric determinant i, com a tal, ens hem de saber fer hereus del present, i protagonistes del futur i de les nostres esperances col·lectives.

És necessari i tenim la voluntat d’afrontar reformes profundes, d’actualitzar l’estructura i de lluitar perquè les JERC siguin l’altaveu de les reivindicacions juvenils; la punta de llança del jovent independentista. Les JERC som un projecte nacional, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb un compromís ferm amb el socialisme i la justícia social, amb uns valors republicans que ens fan creure en les persones i en la democràcia, i amb la voluntat clara de ser artífexs de la independència del nostre país, tornant a ser l’organització hegemònica del jovent de l’esquerra independentista.

Amb aquests reptes per endavant, vull anunciar que al pròxim Congrés Nacional de les JERC optaré a ser escollit com a Portaveu Nacional de l’organització per la qual sempre he lluitat. I no ho faré sol. Ho faré acompanyat de gent molt preparada, amb l’experiència d’anys de militància i de compromís i lluita des dels seus territoris, de treball incansable durant l’Acampada Jove, muntant concerts, fent militants, encartellant… gent que s’ha deixat la pell per fer créixer aquest projecte. Un grup de persones, al cap i a la fi, amb ganes de construir i treballar. Un equip ple d’il·lusió que està disposat a seguir aportant el seu granet de sorra també des de la primera línia de compromís polític.

En els bons moments és molt fàcil donar la cara i participar de l’èxit, però és precisament en els moments complicats on més falta fa assumir la part de responsabilitat que ens correspon i continuar lluitant per allò que creiem just.

La militància política és això: deixar-te la pell fins a les últimes conseqüències pel projecte en el que creus; per un model i per unes idees, i l’últim que pots fer és anar-te’n a casa i no participar-hi. Avui, hem pres la humil decisió de lluitar; la mateixa decisió que em va portar, fa set anys, a entrar a militar amb el meu màxim compromís a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, i la mateixa decisió que em farà defensar fins a l’últim dia l’organització política on milito i que m’estimo.

Visca les JERC i visca la terra!